25/11/2014

Paraules de Francesc Cassú sobre Llegendes del Pop & Rock

Francesc Cassú, Director Artístic de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.

Em sento orgullós de ser el director titular d’aquesta segona trilogia de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, de la qual se’n presenta ara el tercer volum. Orgullós d’haver portat a terme la conjunció, no sempre fàcil, d’uns joves talents (la Jove Orquestra de les Comarques Gironines) i la veterania dels músics de La Principal de la Bisbal. La conjunció, no sempre fàcil, de la corda i la cobla en uns arranjaments dels quals també en sóc coautor (conjuntament amb l’Adrià Barbosa).

Ara que hem arribat a bon port i estem a punt de salpar cap a d’altres objectius és hora, crec, dels agraïments.

En primer lloc, als vertaders artífexs de tot plegat. Als qui varen idear i creure en el projecte i fan mans i mànigues per fer-lo possible. Metalquimia i la família Lagares són vitals en tot el trajecte.

Al seu director tècnic, en Jaume Lleixà. Alma mater de l’orquestra, referència dels més joves i productor de l’enregistrament d’aquest projecte.

A l’Eulàlia Tomàs, seny i rauxa, quan convé, en totes les reunions.

A l’Adrià Barbosa, sensible i intel•ligent, que sap copsar ràpidament el que necessita cada arranjament per donar-li personalitat, que és donar-li vida.

A l’Elena Rey, la nostra concertino. Per la seva capacitat de transmetre la informació necessària de manera directa i generosa, i per la màgia del seu so.

A tots els components de la JOCG, vitals i inesgotables esponges que assumeixen el repertori amb l’espontaneïtat del jove estudiant i la maduresa del professional.

Als meus companys de La Principal de la Bisbal, perquè hi posen la maduresa però també són capaços de bolcar-hi l’espontaneïtat del jove.

A l’Eduard Font, el nostre pianista. Bastió que sustenta el nucli de l’orquestra.

A en Toni París, tècnic responsable de l’enregistrament, amb qui he compartit hores i hores de mescla i edició, que sap i coneix perfectament com ha de sonar aquesta orquestra.

A la Beth, càlida i transparent, que envolta d’espiritualitat tot el que canta, i que ens fa arribar el missatge sense gairebé adonar-nos-en.

I a en Manu Guix, nou cavaller del regne, cicló imprescindible per assumir un repertori que porta corrent per les venes, i al qui vull agrair especialment la seva excel•lent predisposició. Sense tots ells això no hagués estat possible.

I, com deia, arribem al final del camí... per començar-ne un altre amb objectius encara més agosarats, més ambiciosos. Però amb aquests companys de viatge qualsevol destí és abastable. Gràcies a tots.