Paraules de Francesc Cassú sobre Cançó d'amor i de guerra

22/11/2017

Francesc Cassú, Director Artístic de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.

La Cançó d’amor i de guerra es va estrenar el 1926. 91 anys després em posava davant la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya per iniciar l’enregistrament de l’obra. La mitjana d’edat dels joves músics era escandalosament baixa i vaig creure oportú explicar què era aquella música als nois i noies de l’orquestra. Recordo que els vaig fer riure quan vaig utilitzar l’expressió castellana “viejuna” per descriure el que – suposadament – podien pensar ells d’una obra d’aquest temps, emmarcada en la paraula “sarsuela” i amb uns clixés aparentment passats de moda. 

Els vaig avisar, però, que la música era magnífica. Bevent de la renaixença catalana, hereva del romanticisme europeu del segle XIX, però també amb els tocs nacionalistes propis de l’època, gestiona a la vegada un lirisme bellíssim, propi gairebé dels veristes italians. Ara bé, malgrat totes aquestes influències, a l’obra s’hi destil·la una catalanitat innegable. Per construcció de frases, per l’ús de motius populars, de ritmes intrínsecament nostres, ràpidament ens adonem que, si bé Martínez Valls és valencià com Chapí o Penella (famosos autors de zarzuela), la seva música deriva per camins prou diferents.    

Amb la primera presa de contacte, els músics en varen tenir prou. La música fluïa amb facilitat i l’adaptació de l’original per a petita orquestra simfònica a SCCC – que jo mateix havia fet – funcionava sense problemes. El format de l’obra, que va avançant cançó per cançó, número a número, provocava que cada dos per tres hi hagués un final potent, d’aquests que pugen l’adrenalina del músic, i tothom s’acabava adonant del perquè de l’èxit aconseguit per aquesta obra cada cop que s’ha representat.

La força de la cobla, que substitueix en la nostra orquestra les fustes i metalls simfònics, donava tal empenta que molts dels músics de corda es varen pensar que aquesta era la versió original de l’obra. Fins i tot en Josep M. Conangla, codirector i alma mater de la Polifònica de Puig-reig, cridava als quatre vents que aquesta obra hauria d’haver estat escrita originàriament per a aquesta formació!

La vessant lírica, però, ha estat des de sempre la protagonista de l’obra. L’orquestra apareix als inicis de cada acte, però després es converteix en el coixí òptim per acollir les interpretacions vocals. La presència de la Polifònica de Puig-reig atorga encara més brillantor a la interpretació orquestral. I els solistes, Marta, Roger, Toni, Laura, Ricard, deliciosos en tot el que canten, coronen amb delit una versió diferent, única i nostrada, que ens fa especial il·lusió estrenar i oferir a tothom.