Paraules de Francesc Cassú sobre Llull

Em sento orgullós de tots i cadascun dels projectes de la SCCC d’ençà la seva creació. La varietat estilística, la diversitat de repertoris i l’aportació dels diferents solistes han conferit als diversos projectes una personalitat diferent, un interès atractiu, que fan que tots tinguin cara i ulls, sòlids, però desvinculats entre sí. Innovadors, en definitiva.

Ara bé, el projecte “Llull” em toca de ple. Serà la primera vegada que, a banda de dirigir l’enregistrament, en sóc el compositor. I aquest fet fa que, òbviament, el grau de connexió i emoció sigui encara més profund.

“Llull” neix com a encàrrec de la família Lagares. Sempre els estaré agraït per haver-me confiat un projecte tan gran, que vaig assumir amb il·lusió i sense por (malgrat que evidentment no tenia experiència en compondre òperes). Que en Jaume Cabré acceptés fer-ne el llibret va suposar un impuls enorme a tot plegat.      

I així fou com em vaig endinsar en la història de Ramon Llull. Durant gairebé un any vaig compartir els darrers anys de la seva vida, vaig tractar amb la ferma dolçor de Magdalena, amb el dèspota Eimeric, el magnífic Molay i tots els personatges que configuren l’elenc d’aquesta obra. I ara, per fi, es veurà posada en escena, se’n sentiran les melodies i brollarà la prosa poètica de Cabré.

No tinc cap dubte que és una de les obres més honestes que he escrit. He volgut que sigui clara, austera, sense enfarfegaments, amb la melodia al davant de tot. Sense falses modernitats. Sense por de ser titllat de “melòdic”. I, sobretot, sincera. Sincera amb mi mateix i amb els futurs oients, tot esperant que quan l’escoltin puguin arribar a emocionar-se com jo ho vaig fer en el transcurs del procés compositiu.

Vull agrair la implicació de tothom en aquest projecte. A en Narcís i en Josep Lagares, per creure-hi; a en Jaume Lleixà, per afavorir els camins; a l’Eulàlia Tomàs i a tota la gent de la Fundació Metalquimia, per tirar-lo endavant; als músics, que s’hi varen posar amb tot el seu talent per a l’enregistrament; al conjunt de cantants - esplèndid -, que s’han immergit en els papers d’una manera fantàstica; a la Polifònica de Puig-reig, brillants i amb la complicitat de sempre; a en Xavier Albertí, per posar-hi la màgia de l’escenografia; a en Toni París, per les hores i hores passades plegats al seu estudi. I, sobretot, a en Roger Padullés en el paper de Llull. Jo crec que, malgrat que encara no el coneixia, vaig pensar aquest paper per a ell i la seva magnífica veu.