Paraules de Jaume Cabré sobre Llull

21/11/2018

Autor del llibret

Crònica d’una aventura inesperada

Un dia, en Francesc Cassú em va trucar perquè a en Josep Lagares i a ell els rondava una idea pel cap... Al Francesc Cassú el coneixia per la seva projecció professional com a director de la Principal de la Bisbal; a més, estava  gravant un disc de sardanes una de les quals era del meu pare i ens havia invitat, als fills, a ser presents a l’estudi de gravació quan en va ser l’hora. I ara em trucava perquè en Josep Lagares...

--Qui és, en Josep Lagares? –vaig preguntar.

No vaig trigar gaire a saber qui era. Una de les qualitats del nostre país (que en té moltes) és que hi ha senyors i senyores “Floïd”, Grífols, Lagares... que no fan soroll però que provoquen moviment i feina al país; sense buscar titulars als diaris. La idea que ens va explicar, ja reunits tots tres, va ser la de fer una òpera que tingués un segell català sense haver-ho d’explicitar.

--Sobre què?

--Això és cosa teva: proposa temes.

Un cop a casa recordo els dies de rumiar temes; fins que vaig topar amb Llull: era el nostre home. Ramon Llull va viure una vida tan espectacularment farcida de viatges, estudis, discussions, escriptura, lectures... que l’òpera ens podia durar hores. Per això vaig decidir començar in media res, situant-lo a la temptació de Gènova, quan ja era un home gran i castigat pels desenganys dels poderosos. I vaig decidir de fer contemporani seu una toia gironina: l’inquisidor Nicolau Eimeric, que va néixer un any o dos després de la mort de Llull però al qual professà un odi “professional” fora mida. Odi a la seva “pestífera doctrina” i a la seva persona. Sense fer-se pregar, van venir a ajudar-me Blanca i Magdalena, la dona i la filla de Llull amb qui, per la seva dèria de convertir infidels, havia trencat el contacte. Però vaig haver de prescindir del fill. En canvi, no em vaig poder estar de fer sortir el papa Climent i el rei Felip. De França.

Encara que he inventat situacions menors, val a dir que les més cridaneres i inversemblants són verídiques; Llull va considerar el Mediterrani com casa seva i va fer dotzenes de viatges per terra i per mar. Vaig tenir la precaució de demanar a la professora Lola Badia que donés un cop d’ull al llibret per si hi detectava disbarats més enllà de la llibertat narrativa que cal a una obra de ficció sobre un personatge històric. I un cop retocat, rellegit i discutit el llibret amb Lagares i Cassú com a còmplices, durant dies llarguíssims, i havent-lo millorat entre tots, en Cassú començà la feina ingent de posar-hi la música i a suggerir canvis mínims o matisos en la redacció que, fins que no s’alci el teló, no podem considerar definitiva.

Ramon Llull va ser un home contradictori, geniüt, esquerp, treballador, fidel a les seves creences, capaç d’oferir al món tractats i raons lògiques per abraçar el cristianisme. I, a més, tenia la pretensió inútil de regenerar l’Església. I va escriure novel·la (sense saber-ho), poesia, tractats, col·loquis i altres escrits en català. Ell mateix es va traduir o va escriure directament en llatí i en àrab segons quins eren els destinataris de l’obra. Una feinada: s’han comptabilitzat, només en prosa, 243 llibres. I se sap de molta obra perduda. Llull no va valorar mai l’escriptura des del vessant de l’expressió artística: escrivia per convertir els infidels. Però escrivia tan bé (penseu en una joia tan deliciosa com Llibre d’Amic e Amat) i va escriure tant, que és considerat com l’arquitecte fundador de la literatura catalana. Sense saber-ho, sembrava futur.

I els Lagares i Metalquímia, amb les seves iniciatives i els seus ajuts, solidifiquen el present fent possible aquesta òpera que avui s’estrena; també sembren futur.