Paraules de Francesc Cassú sobre Llegendes del Cinema

Com a director artístic de La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, us haig de dir que aquest quart projecte em fa una il•lusió especial. I me’n fa perquè hi conflueix una sèrie d’elements que el destaquen dels anteriors.

En primer lloc, perquè hem fet el salt. Sí, després de tres projectes dedicats a la música catalana calia aventurar-se a obrir fronteres, a experimentar amb noves músiques, a deixar el bressol matern i a caminar amb valentia cap a noves experiències. La música de cinema complia, crec, les expectatives. Una música de regust simfònic, plena de complicitat cap a l’oient i curulla de matisos que la nostra orquestra, de sonoritat nova i intrínsecament catalana, pot assolir sense cap problema, dotant aquesta música d’un nou vestit fet a mida, tal com ha passat en cada projecte de la SCCC.

En segon lloc, perquè disposem d’una orquestra de joves estudiants que estan acabant la seva carrera —o començant-la, depèn de com es miri— amb unes ganes i una il•lusió encomiables i que han volgut participar en aquest projecte amb l’ambició d’assaborir nous objectius, de col•laborar en una iniciativa emprenedora i de qualitat i d’aportar la seva màgia per obtenir uns resultats —ja ho veureu— esplèndids. La Jove Orquestra de Girona, hostatjada per l’Orquestra de Cadaqués, a qui vull agrair la confiança que ha mostrat des del primer moment, sona amb una professionalitat sorprenent, sense perdre, però, l’espontaneïtat de la jovenalla.

En tercer lloc, perquè he fet els arranjaments conjuntament amb Adrià Barbosa, a qui vull felicitar públicament pel seu excel•lent treball. El fet que només hi hagin intervingut dos arranjadors ha donat coherència al producte final, i admeto que m’ho he passat molt bé escrivint per a una formació d’instruments que ja considero molt meva.

I, finalment, perquè hem pogut compartir aquest projecte amb uns solistes de luxe, companys de diferents àmbits a qui en el seu moment es va demanar la col•laboració i que van acceptar la proposta amb la mateixa il•lusió que qualsevol jove de l’orquestra, malgrat ser artistes amb una solvència contrastada. Nina, amb aquella enorme sensibilitat que posa la pell de gallina, Cris Juanico, amb un registre sorprenent, i Pep Poblet, fent jocs malabars amb tres saxos a la vegada, són els padrins d’un vaixell que està a punt de salpar del port i que encara no té destinació; només sap que està preparat per emprendre el viatge que calgui, mirant sempre endavant.